"La sonrisa etrusca" ha estat escollida com a lectura del mes. La tria s'ha basat en els comentaris que heu fet al bloc però també en el que heu anat comentant-me a l'Institut.
El termini per a acabar de llegir la novel·la acaba el diumenge 26 de juny. Fins aleshores, recordeu que podem anar penjant comentaris al bloc. Podeu anar penjant també suggeriments sobre com s'hauria de fer la sessió final: una hora a la biblioteca, un esmorzar, un dinar...
Deixaré un enllaç sobre l'autor, José Luis Sampedro, ací al costadet. Ahí podeu trobar una sinopsi de l'obra i algunes crítiques.
Hola, sóc Leo.
ResponEliminaLa iniciativa: GENIAL! Malgrat tot, les cosetes que porte entre mans, em fan que decidisca posposar-ho per a la segona lectura.
En farem una d'estiu? Així ens podríem mantenir en contacte a l'estiu amb i per la literatura.
M'apunte a la idea de Leo. A vore si va endavant aquesta iniciativa.
ResponEliminaA mi també m'agrada el que ha dit Leo. És més, quasi que podré fer més a l'estiu que al llarg del curs perquè no sé com ho faig, però sempre vaig angoixada i "atacada" durant el curs i temps en tinc ben poc.
ResponEliminaEscalfant motors
ResponEliminaEm sembla del tot espiritual que als llibres trobem respostes a preguntes que ens anem fent durant el dia. Fins i tot trobem sentiments idèntics a aquells que durant eixe mateix dia hem arribat a escoltar. Per exemple, al vell Bruno li han amollat el Brunettino i “se siente desconcertado como nunca, preguntándose qué emoción posee”.
I mira per on, a mi m’ha passat igual. Fins ahir estava convençut que aquesta era una novel•la meravellosa, i a mesura que la rellegia encara m’ho pensava més. Tanmateix he arribat a l’institut i Jesús, mentre mirava el llibre de manera voraç, ha dit: “Açò és una nyonyeria! Serà tot igual? Serà sols una història de baves: la del xiquet i la del uelo mentre se’l mira?”.
Jo, que sols havia escoltat opinions favorables, que em sentia un gran lector perquè me l’havien recomanat i l’havia recomanat per tot arreu, i per tot arreu em deien que el llibre els havia emocionat, jo que presumia interiorment d’aquest triomf indiscutible per ningú... m’adone que pot ser Jesús té raó: que realment, i vist des del “de què va?”, està sent la sentimentaloide relació entre un iaio i el seu nét. ¿Qué emoción poseo? Estem tan supeditats a les emocions que no tinc un criteri propi?
Tanmateix, continue llegint i m’agrada. M’agraden expressions del tipus “Tú vendes con las tetas de tu mujer” o “Lo único que quiero saber, profesor, es cuándo voy a morirme.” M’agrada la història, la batalla Nord / Sud i sobretot la construcció del personatge, encara que per culpa de Jesús al uelo li estic posant la cara de Paco Martínez Soria. Arribaré a un consens amb mi mateix???
http://www.youtube.com/watch?v=FQde2aQ2MNQ
PD. No vos passa que quan llegiu es parleu a vosaltres mateixos amb el to de veu del protagonista?
Lamente haver influit en la teua lectura. Però el cas és que ara que ja he acabat el llibre, el final encara em sembla més nyonyo. Hi ha coses que em semblem molt interessants, com la discussió del Bruno amb els etnòloges de la univesritat; també la idea de que la mitologia i la tradicó es conserven en l'imaginari col·lectiu, encara que amb altres noms (molt bona l'alussió al Carlomagne amb el nom de carumane o quelcom així). Está bé també la sensasió que transmet de pérduda de la identitat pròpia d'un home rural en la gran ciutat. Però sobren pàgines dedicades al net, i la història d'amor, llevat quan compara la parella al llit amb el sarcòfag etrusc, també és una mica empalagosa. En fi, per a gustos colors. De totes formes que conste que l'autor m'agrada; "El amante lesbiano" encara és una de les meues novel·les preferides. Però esperava una mica més de aquesta (pot ser la culpa siga meua; porte massa temps llegint a Dostoievski i ja m'acostumat a les coses extremes).
ResponEliminaComentari de María José Muñoz:
ResponEliminaJa he entrat a la pàgina i m'agrada llegir comentaris sobre el llibre que jo també estic llegint. El problema és que no sé cóm afegir el meu comentari.En qualsevol cas, ahí van unes sensacions que estic tenint gràcies al llibre però més al club de lectura: estic llegint durant un temps que normalment fullege el diari o llisc el semanal de El Pais. Tinc la sensació de llegir "acompanyada" ja que sé que puc arrivar a l'insti i comentar a alguns companys: "per on aneu? que vos sugereix el iaio de l'història? Em senc com quan sols hi havien dos cadenes de tv i preguntaves:vos va agradar la peli d'anit? Compartiem aficions.
Crec que els comentaris han de tractar d'influir en la nostra lectura, Jesús. Si no, el club perd el sentit. Així que no et preocupes, no hi ha cap problema.
ResponEliminaRenato em recorda el Totó que s'ha fet gran, a Cinema Paradiso
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=w0hIhGVjqsg
Porte moltes pàgines i en suprimiria la meitat. És lícit dir en una segona lectura "no m'agrada"?
ResponEliminaQuè canvia al vell? L'amor? La ciutat?
ResponEliminaEls refinaments que ell atribueix a la situació geogràfica es deuen sobretot a l'amor, un amor que se li mostra de nou a la vida però en diferents formes (Hortènsia, Brunettino). És realment incapaç d'abastar el significat del que sent?
"!Ah, bueno, un cuchillo!(...) Es propio de hombres, señora. En vez de quitárselo, enséñele a manejarlo (...) Mira, niñito mío, se coge por aquí, ¿ves?, así, muy bien... Lo demás corta y pincha, es para el fulano de enfrente."
ResponEliminaPer fi un ensenyament propi del personatge que diu que va ser (que pense que és molt més interessant del que s'ha convertit ara).
Per cert, es compatible amb la tendresa que mostra ja al nano i a l'Hortènsia a la pàgina 236?
El personatge del Valerio se'ns revela com una decepció progressiva (aquesta decepció, per altra banda, augmenta el seu valor com a personatge): és fill d'un home important, estudia estupideses, li agrada l'Andrea...
ResponElimina"¡Y pensar que parecía sensato!"
"El verdugo es el canalla con anillo y bigotito, el hijoputa del dottore o como lo llamen aquí.(...) ¡Ése, el del pañuelo de maricón asomando por el bolsillo de la chaqueta!... Habría que matarle, sí..."
ResponEliminaSíííí, mata'l! Mata'l i au! I sense que aparega un hàlit de moralina pel mig.
El nom de Buonocontoni és al·legòric?
ResponEliminaClar que és lícit canviar d'opinió en una segona lectura i dir "no m'agrada"!! No sé quan el llegires per primera volta, però la visió del món, encara que el propi, canvia amb el temps i la interpretació dels fets no és la mateixa. Per això a mi m'agrada, de tan en tan, rellegir: mai en trac les mateixes sensacions ni satisfaccions. Encara que hi ha llibres que, els haja llegit quan els haja llegit, no m'han decepcionat.
ResponEliminaAnònim m'agrada, podriem jugar a qui ha dit què? És broma.
ResponEliminaNo sé ben bé que comentar.Vaig començar el llibre dimarts vesprada mentre esperava al meu torn a les sessions d'avaluació.De vegades començar és difícil però no va ser així amb este llibre. Les pàgines anaven passant i la sensació de coneixer al vell era cada vegada més forta. L'avi que mai he tingut ben bé haguera pogut ser com ell, eixut pero tendre...
Laura.
Hola, sóc Lydia.M'he acabat el llibre fa una estoneta. Encara que se m'ha fet pesat fins més o menys la meitat, després he anat valorant elements com la importància de la terra i els orígens, la il·lusió com a motor per portar millor una malaltia, l'evolució positiva d'alguns personatges com Renato o Andrea. També m'ha agradat el tractament del tema de la mitologia, les referències a les fablioux o el Panchatantra, de sentiments com l'amor en totes les seues vessants, de l'odi, l'enemistat...
ResponEliminaAh, se m'ha oblidat dir que m'havia llegit el llibre fa tretze anys i em va encantar. De seguida el vaig recomanar. Però els nostres gustos i percepció van canviant. Ara no sé si el recomanaria amb el mateix entusiasme. Així i tot, hi ha oracions com "¡cuando piensas con alma te oyen!" o la senzillesa amb que es descriu la mort del "nonno" acompanyat del seu nét que em semblen genials. També el procés d'aprenentatge que viuen cadascun dels personatges al voltant dels sentiments i les relacions familiars o sentimentals: Salvatore, el nét, Renato, Andrea, Hortensia, Valerio. El viatge cap a la mort del vell ha fet que tots ells es troben amb valors perduts, adormits i aprenguen alguna cosa nova dels altres com també ho fem nosaltres com a lectors. Per exemple, Andrea no es tan roïna e insensible, tan eixuta com la pinta el iaio al principi de la novel·la. La importància concebuda als personatges femenins al llibre és un altre element important al relat. Bé, ja parlarem més en l'esmorzaret o dinaret i un dels punts a tractar serà el possible assassinat del dottore, d'acord Moisés?
ResponEliminaMoises, canvia el tipus de lletra (almenys per als comentaris) perquè costa de llegir-la, sobretot les redaccions extenses de Lydia "l'anònima". He acabat amb més cansament visual, si cap, que amb la lectura de la novel.la.
ResponEliminaRespecte al llibre, crec que he gaudit més amb el vostres comentaris, ací i a l'esmorzaret. Perquè, com deia Eco, l'autor d'una obra hauria de morir després de crear-la, per a no influir en la valoració o posteriors interpretacions que es facen d'ella.
Per a la pròxima no vaig a votar ninguna de les que proposeu. A mi m'atrau més la literatura dels nostres autors del segle XX: Delibes, Cela, Sender, Gala...
Salut i força.